UN CANT D'AMOR                 

                      Salvador Dabau

El sol ja s'ajorna a ponent,

el cel esdevé blau rogenc,

i a prop del mar sota un estel

cauen llàgrimes de gel,

deIs seus ulls ploraners.

I fixos els seus ulls a l'horitz6,

recorda amb nostàlgia l'amor.

Va passejant prop del mar i plora,

va somniant amb l'amor i enyora,

viu de records oblidats... cantant al mar...

T'estimo, amor meu quant t'estimo.

T'estimo, més que el blau de la mar,

com el cel gris estima les estrelles,

com l'aigua la llibertat.

El meu cant embolcalla més l'angoixa,

i m'abriga la soledat.

Dia gris, cel lluent, el vaixell llisca al vent,

va sal par sense grop,

navegant cap al nord, vers la mort.

T'estimol, amor meu quant t'estimo,

jo t'estimo, més que el blau de la mar.

I cada nit va cantant i plora,

prop de la mar recordant i enyora,

viu de records oblidats... cantant al mar...

T'estimol, amor meu quant t'estimo,

jo t'estimo, més que el blau de la mar.

S’ofega el cant cada dia

Amb llàgrimes del seu plor...

Pel seu enamorat,

Que se li ha endut el mar.