S'ha
fet vell el pescador,
no
va al mar perquè es cansa.
Malgrat
el seu tremolor (bis)
remenda
i
fa alguna nansa.
I
en son rostre marcit pels anys,
els
ulls prenyats de tristesa
reviu
en penes i planys (bis)
temps
llunyans de jovenesa.
I
així que despunta l'alba
i
el sol comen<;a a brillar ,
contempla
la mar en calma
i
entre dents sol exclamar
(bis):
«M'be passat les millors hores,
com
bé saps, al teu costat
i
d'enyor el meu cor plora
al
veure'm de tu apartat.
Sota
el teu esguard voldria
romandre
per sempre més»,
i li diu amb melangia
com
si el seu mar l' escoltés (bis).
Avui
el pescador han trobat
arrepenjat
a una nansa
i
en son rostre dibuixat
un
somriure de bondat,
la
mà aferrada a la xarxa.
Ja no veura més
l'albada
ni
el sol brillar a l'horitzó,
ni
cantara a la mar blava
entre
dents, son cant d'enyor (bis).